Welcome to my blog, hope you enjoy reading
RSS

domingo, 8 de noviembre de 2009

"Lennon i Anna", de Vicent Borràs


En las últimas semanas he estado inmersa en un libro para la asignatura de Literatura Catalana. Su titulo es "Lennon i Anna", y su escritor Vicent Borrás.

Comencé a tenerlo en la cabeza hace ya unas semanas en un momento delicado, sentada en un tanatorio la primera de sus historias se me repetía en la cabeza y surgió una interpretación, un poco tétrica quizás, demasiado personal quizás, pero cargada de todo aquello que relacionaba mi lectura de un capitulo especifico con un episodio real. Para mí, en esa forma de entender, no cabían ni ficción ni realidad, ambas se fusionaron en algún momento y la mente dejó paso a que encontrará la forma de canalizar a través de la escritura. Una escritura en catalán, algo que suponía un reto para mí.

Toda la lectura de "Lennon i Anna" se ha visto enriquecida con una fantástica idea del profesor que nos animaba a trabajar el libro mediante la participación en un foro. Así, día tras día, el foro se fue convirtiendo en una droga (en palabras de muchos de los que hemos participado en él), pero en una droga que comenzaba con unos comentarios tímidos y fríos que más tarde han dado paso a la calidez del sentimiento personal, a las interpretaciones más jugosas y más ricas. El foro se fue convirtiendo en un proyecto común de expresión y de reflexión, donde de forma altruista estrujábamos el libro y comentábamos nuestros puntos de vista, olvidábamos el fin de ésta escritura (ser puntuada al final del cuatrimestre) y relajábamos nuestra mano al escribir para dar paso a las sensaciones, las percepciones y el alma de cada uno. Una preciosa experiencia.
Para mí, el libro es recomendadísimo y la experiencia de trabajarlo en un foro también. Así que dejo en el blog algunos de mis comentarios sobre la lectura de este gran libro, creado por un gran escritor.

Dedico esta entrada a todos y todas los que hemos participado de la lectura de "Lennon i Anna" de esta forma tan peculiar.





“El Primer Mort”

[…]

I quan estava allà al tanatori, asseguda en un banc de fora he estat pensant en aquesta historia i ha segut inevitable que el que avui vaja ha escriure tinga relació amb allò que ha viscut.

Per a mi aquest relat parla de diverses coses: de la mort i de la vida, dels que fan l'amor (en el sentit més ampli de la paraula) i dels que fan l'acció purament física, dels que miren i tenen prou i dels que diuen i fan mentides. Es una historia també de records (com diu la meua companya Esther) i de records que son els protagonistes. Però hi ha diferents tipus de records i el de la mort del fill pense que és allò que els guiaria a sentir-se vius i units si el relat haguera seguit. Em dona la impressió de que, per a ells, els sentiments comencen a partir d'aquell moment, i es que experimenten tant el dolor, com l'amor, com la unió en aquell instant i per primera vegada.

Avui, jo també he viscut la mort de la meua avia tan a prop, tan sols puc pensar en aquesta qüestió i en lo capritxosos que son, en ocasions, els sentiments i en tot el comercio que es fa d'allò mateix. Es curiós veure els límits del ésser humà.


Al menys, fa uns quants anys, quan es menjaven pomes agafades d'un arbre, quan el tacte era un gest quasi intuïtiu, carregat de sorpresa i de gratitud, i quan la mirada explorava a l'altra persona sense exigències i amb tendresa, la mort tenia altres connotacions.

Ara la mort ja no uneix a les persones, moltes vegades les separa, les allunya i les destrueix. Els interessos limiten al sentiment i algunes mentides es transformen en actes de falsedat i en llàgrimes d'aigua salada.

No obstant, la mort, com la vida, es quasi un acte prescrit, un bitllet que no es d'anar i tornar. I la mort no es sòls acabar amb la pell freda i gitada amb el vestit dels diumenges i les sabates amb betum. Es pot morir de moltes formes i en molts moments. I també es moren molts sentiments quan intentem evitar-los.


“Cambra de la Tardor” (Mí historia favorita y a la que dediqué la ilustración que encabeza ésta entrada)

[...]

Bé, per a anar finalitzant voldria comentar alguna cosa més amena i mes gratificant com és el perfil d'un personatge que a mi em sembla tan proper i que és menys comentat en aquest fòrum, parle de Lluís.

Per a mi, Lluís representa un altre amor, o un altra forma d'amar. I es que en la vida podem trobar amors molt diferents i de molts diversos colors. L'amor d'Elena i Lluís és de color sanguina, un amor sense fletxes, ni sabates de cristall, un amor que no naix d'un joc baix els llençols i que apareix sense fregar els llavis. És un amor que naix en aquella cambra, baix una llum bohèmia aconseguida per aquella persiana que els envolta, els reflexa i els amaga d'allò que hi ha fora. És un amor poètic que naix de la combinació tan perfecta que provoca la literatura amb l'Art, dos elements que es fonen gracies a l'autor.

Pense que Lluís s'enamora de la seua model, la seua musa, d'aquella en la que va trobar la representació de la vida, de la lluita per viure i per fer viure. Es va enamorar de les seues formes, de la seua pell i del seu color. Sense prejudicis, sense perversió i sense arrogància. Ho va fer com abans li va ocórrer a altres. Com a Rossetti ( gran artista i també gran poeta) que es va enamorar de Jane Burden, un amor impossible, un amor que sòls podia trobar en uns dibuixos, un amor que no podia tocar, que sòls podia mirar i examinar a cada centímetre de pell, a cada graduació de color, a cada pel, i això es pot veure a les seues obres. O com Monet, que va pintar a aquella cambrera del Folies Bergere sense importar-li si era prostituta o si patia una gran malaltia, allò queda fora en l'acte creatiu, i l' amor (no ha de ser l'amor de parella precisament) es reflexa en cada pinzellada, en cada empastament del color, en els ulls d'ella i en els ulls del que la mira en aquella nit parisina.

Els artistes mirem la vida amb altra perspectiva. S' enamorem dels colors de la ciutat, de les coses més estranyes, apreciem allò que ens envolta i repudiem sense tremolar el que no té color, el que no te vida, el que no té anima.

Salvados és un anima gris, Elena és un anima de color verd, Lluís és un anima d'artista i Vicent Borrás és fill d'un artista i no podia fer-ho d'altra forma, té a la pell calats els colors que el fan crear cada historia i sap buscar les seues muses (amb h o sense h) i les seues inspiracions com la d'aquell poema de Ferrater, en aquest cas.



“Les Derrotes”

[...]

Una de les coses que més m’ha agradat del que he llegit per açi és una frase de Patricia: “Renunciar als somnis és com morir en vida”, crec que podria valdre per a concentrar aquest relat.

Per a mi la historia podria haver acabat perfectament a la pàgina 175, així aquest amor que va nàixer des de la mirada mes tendra d’un Martí que “un dia per primera vegada la va veure” haguera acabat en un final feliç. Un amor que al llibre no precisa de descripció física perquè no es d’això del que va la historia.

Però els finals feliços no son sempre els més segurs, almenys així ho va sentir Teresa quan es va deixar derrotar per la raó triant un amor més senzill, tal volta més quotidià, amb menys passió i amb més renuncies.

La llàstima és que ens passem la vida renunciat i per aquesta raó derrotant moltíssims sentiments que no deixem parlar. Renunciem i es convertim moltes vegades en simples espectadors, en simples turistes que passegem per Itàlia sense deixar que res del que vegem penetre a la pell.

Acabem derrotats quan reservem els sentiments per als més dèbils (Martí) , quan no vegem a una persona amb la que compartim anys i anys (Dolça i Quino), quan permitim que la moralitat dels altres puga interrompre la nostra pròpia moralitat, la nostra forma de fer i de ser( Teresa).
Ens derrota el fet de passar a ser adults quan creiem que això dura implícit o èxplicit fer inventari de llàgrimes (el pare de Gabriel Forés), renunciar als somnis i viure en un color més gris.


Si prendre Café ens condueix a estes coses “adultes”( Marti va renunciar a la seua adolescència al prendre el primer cafè) deuria estar prohibit a qualsevol cafeteria. Ara pensant amb més distància tampoc Gabriel hauria d’haver-lo tastat. Per cert, jo mai he tastat el cafè, ni en gelat, ni en forma de caramel. Deu ser per això que la meua mare, fa tan sòls mig hora, m’ha dit que en volta de fer-me més major em faig més menuda...